Vivim en una època en la qual, en teoria, disposem d'abundants fonts d'informació. La gran xarxa mundial de comunicacions i l'extensa difusió de canals informatius, dels quals podem gaudir arreu del món a través de la televisió digital i per satèl·lit, són una prova que la majoria de la gent, concretament en les societats més desenvolupades, pot tenir accés a molta més informació de la que pot absorbir. A mesura que la frontera física dels mitjans de comunicació de masses esdevé cada cop més globalitzadora i no tan regional o nacional, les possibilitats de comunicació intercultural i transnacional són cada vegada més àmplies.

Així doncs, si coneixement equival a poder, hem de celebrar el naixement de l'era de la informació, tot i que, encara ara, una de les paradoxes de l'era moderna és que els ciutadans de les societats "riques en informació" no són els que s'interessen més pels afers públics ni tampoc els que estan més ben informats. Sembla que la causa d'aquesta paradoxa és l'augment de la diversitat de mitjans de comunicació que posseïm: n'hi ha que ens permeten visualitzar la informació; d'altres, llegir-la; d'altres, escoltar-la, i d'altres, interactuar. Aquest fet provoca que la gent esquivi amb més facilitat la informació política o la que tracta els afers públics. Sovint es comenta que els joves són els que tenen més coneixement a l'hora d'escollir la informació, però que alhora són els que menys es comprometen amb la política actual. Pel que fa a la comunicació intercultural, se circumscriu a polítiques econòmiques que afavoreixen (als Estats Units) les empreses multinacionals de telecomunicacions, mentre que altres formes de diversitat cultural -com les minories interessades en la programació o en notícies de l'estranger- estan cada vegada més excloses.

Es tracta, doncs, d'un assumpte gairebé fútil. Les democràcies modernes depenen necessàriament de la qualitat de la informació disponible -amb la qual es poden elaborar decisions racionals i documentades sobre temes de política pública i de debat- i del grau de comprensió i apreciació de les formes de diversitat cultural. Sense una ciutadania ben informada, les eleccions esdevenen, en termes emprats per Murrey Edelman, mers espectacles polítics (Edelman, 1988). I tant si interpretem les estadístiques de les enquestes públiques com una manera d'estendre el rol de la gent a l'hora de prendre decisions democràtiques com si les entenem com un mitjà per proscriure i limitar aquesta implicació, el significat de les respostes que la gent haurà donat en aquesta mena d'enquestes depèn únicament de la informació que han rebut i a partir de la qual han construït les seves opinions.

La qüestió dels mitjans de comunicació i d'una societat informada (i, de vegades, desinformada o mal informada) és, en part, una qüestió empírica. Què és exactament el que sabem i de quina manera ho sabem? Què és el que la població necessita saber per tal d'elaborar més àmpliament decisions democràtiques que estiguin d'acord amb la seva voluntat? Arribats a aquest punt, els intents d'aprofundir sobre aquest problema han recaigut en científics polítics i altra gent interessada en la política d'inversions publicitàries, tot i que aquests camps de coneixement els han limitat molt en la seva tasca. Malgrat tot, m'atreviria a dir que si hem d'investigar realment la viabilitat, la política o les perspectives de l'era de la informació, cal que fem un tipus d'estudi de l'audiència que vagi unit a les discussions polítiques, tal com argumenten Jensen (1991) i Raboy, Abramson, Prouix i Welters (2001).

D'altres creuen que la proliferació dels mitjans de comunicació en un mercat global que es troba en plena expansió pot convertir aquesta època en "l'era de la incertesa" (Ang, 1996), en la qual les reaccions del públic transcultural pel que fa al creixement dels mitjans de comunicació mundials són diverses i imprevisibles a través de la plètora de contextos socials i culturals mitjançant la qual rebem els missatges. I és més: tal com afirmen Stromer-Galley i Schiappa (1998), si no fem un estudi de l'audiència cap de les reivindicacions esdevindrà conjectural. A més a més, hem construït un cos de recerca quantitativa i qualitativa que proposa una sèrie de pautes i processos que impliquen clarament -tot i que no de manera simplista- i d'una manera força precisa, el rol dels mitjans de comunicació en la construcció del propòsit social (Iyengar, 1991; Philo, 1990; Signorielli i Morgan, 1990; Press, 1991; Gamson, 1992; Jhally i Lewis, 1992; Heide, 1995; McCombs, Danielian i Wanta, 1995; McKinley, 1997, o Lewis, 2001). Per tant, no té cap sentit seguir parlant "d'efectes mínims dels mitjans de comunicació" o continuar el debat de si les audiències exposen resistència o consentiment a les formes dominants de mitjans de comunicació. Totes dues ho fan, depenent de les condicions discursives de les quals disposen. A partir, doncs, del que hem dit fins ara, és el moment de preguntar-nos què podem fer perquè l'audiència dels mitjans de comunicació estigui més ben informada, què podem fer per tal que els ciutadans apreciïn més la diversitat cultural i siguin més capaços de construir la seva pròpia història.

Aquestes preguntes esdevenen més importants a causa de la ràpida transformació de l'ampli ventall de mitjans de comunicació, tant en els països desenvolupats com en els països en vies de desenvolupament. Així, per exemple, la publicitat, fenomen que cada vegada s'està extenent en més gran mesura com una font dominant d'ingressos en els serveis de radiodifusió -per exemple, a la Xina, Amèrica del Sud o Europa-, pot tenir conseqüències ideològiques importants, com promoure una ideologia de consumisme o fer-nos pensar que debatre sobre una ciutadania ben informada és anacrònic. Els consumidors d'un sistema basat en la publicitat, al final, són anunciadors més que audiència, per als qui els debats sobre ciutadania i democràcia són simplement irrellevants.

L'extensa investigació sobre el que la gent aprèn dels mitjans de comunicació seria, d'alguna manera, una nova aproximació per als investigadors de l'audiència, concretament concentrant les polítiques en quin tipus d'informació "l'era de la informació" fa que estigui més a l'abast o menys. Tenint en compte aquest aspecte, és important evitar algunes de les nocions més tradicionals de la democràcia, la ciutadania i el coneixement, les quals tendeixen a afavorir altres nocions més iròniques de literària cívica i cultural més que a pensar com els ciutadans es comprometen en la política i què és el que necessiten saber per tal de poder-s'hi comprometre.

Així, per exemple, una enquesta realitzada pel Guardian IMC, elaborada el setembre de 2000, intentava establir els nivells de "coneixements culturals" entre grups de persones de diverses edats a la Gran Bretanya. Els resultats van ser d'una àmplia ignorància -especialment entre la gent més jove- pel que fa a la competència cultural. Als Estats Units s'han elaborat molts altres estudis semblants amb la finalitat d'establir els nivells de "coneixements cívics" (és a dir, els nivells de coneixement dels sistemes socials i polítics i els temes dels quals tracten), i els resultats han estat igual de negatius. I, amb tot, pot ser que la informació privilegiada d'aquests estudis sobre l'alfabetització cultural i política no sigui del tot útil per a la majoria de la gent a l'hora de construir posicions polítiques pràctiques que estiguin relacionades amb les seves necessitats i interessos. A més a més, aquesta mena d'estudis estan més relacionats amb la política que amb l'extensió de les fronteres de la cultura i la societat cívica.

No obstant això, és difícil arribar a la conclusió que a la majoria de les societats els queda molt camí per recórrer pel que fa a la creació d'una ciutadania informada. Com diuen Neuman, Just i Cliger, malgrat "un intens i virtualment ininterromput bombardeig d'informació impresa, en vídeo o en format àudio d'esdeveniments nacionals i mundials, un troba un gran nombre de ciutadans amb interessos marginals i informació sobre els afers públics" (1992, p. xiv). L'ampli estudi de Delli Carpini i Keeter sobre coneixement polític als Estats Units (1996) indica que la distribució del coneixement polític no és només una qüestió d'esforç personal o de predilecció, sinó que també és la conseqüència de condicions estructurals com, per exemple, la classe social, la raça o el sexe. Com diu l'anàlisi de Pierre Bourdieu sobre el "capital cultural" (Bourdieu, 1984), les dades que ens ofereixen Delli Carpini i Keeter suggereixen que el poder i la legitimitat units al coneixement de la política contemporània estan relacionats amb la posició social. Aquests autors argumenten que l'habilitat de participar d'una manera efectiva a l'hora d'elaborar decisions democràtiques depèn de l'accés que té cada persona a una informació acurada i del fet que, a més, aquesta informació estigui desigualment distribuïda per desafavorir els membres dels grups socials menys poderosos. Si això és així, pot ser que l'era de la informació estigui augmentant aquestes desigualtats.

La seva recerca també suggereix que moltes persones no estan desinformades, sinó que, més aviat, estan mal informades. Així, per exemple, proporcions significatives de l'electorat sembla que han votat determinats candidats (tals com Bush o Clinton) sabent que donaven suport a polítiques contràries a les seves actuals polítiques (Lewis, 2001). De la mateixa manera, una enquesta del MORI feta l'any 2000 a Gran Bretanya que tractava sobre la immigració i les persones que busquen vivenda demostrava la gran quantitat d'equívocs i de desconeixement sobre aquests temes. Això implica que la utilitat i el significat de la informació depèn dels contextos, les suposicions i la manera d'enfocar aquesta informació. Per tant, mentre sigui possible elaborar decisions democràtiques racionals sense haver de conèixer els detalls de les polítiques institucionals (Page i Shapiro, 1992), el fet d'absorbir informació verídica i correcta pot contribuir a conclusions equívoques. De fet, alguns estudis recents demostren que els patrons i els enfocaments de la cobertura de notícies poden fer que la gent faci suposicions errònies sobre els afers estatals, mentre no hi hagi cap error tècnic ni cap engany deliberat (Lewis, 2001).

Aquesta línia d'investigació pot fer que la recerca adquireixi més importància en les relacions entre els mitjans de comunicació i l'opinió pública. Els estudis i les investigacions han demostrat repetidament que la influència dels mitjans de comunicació en les democràcies actuals no és tant un problema de persuasió pública com una qüestió d'oferir un context en el qual es puguin formar les opinions. (Philo, 1990; Iyengar, 1991, o Gamson, 1992).

Així, tots tendim a refiar-nos de les fonts d'informació que utilitzen els mitjans de comunicació, i, de fet, "la informació de cadascú pren forma en l'opinió d'unaltre" (McCombs, Danielian i Wanta, 1995, p. 295).
En temps de l'era de la informació, més que proporcionar informació a tothom cal investigar el tipus d'informació que es necessita per generar interès i facilitar la comprensió. Els estudis d'audiència demostren que es tracta d'un procés cíclic: si la gent creu que no entén una notícia o alguna forma cultural, més se'n despreocuparà. En canvi, un cop s'ha proporcionat la informació necessària per establir connexions entre aquests relats i el seu propi coneixement del món, el compromís i l'interès per aquests esdeveniments augmenta. Hem d'utilitzar aquest tipus d'estudi i porta-lo a bon port. Stuart Hall ha lamentat sempre que el seu popular diagrama del model de codificació i descodificació era incomplet, que l'havia d'haver dibuixat com un circuit sencer en el qual la descodificació informa la codificació (Hall, 1994). Així doncs, hem de pensar que els estudis de l'audiència no són només un producte final fragmentat dels mitjans de comunicació globals sinó que són elements de debat sobre el rol dels mitjans de comunicació en les societats democràtiques.

Obres de referència

Ang, I. (1996): Living Room Wars: Rethinking Media Audiences for a Postmodern World. Nova York: Routledge.

Bourdieu, P. (1984): Distinction: A social Critique of the Judgement of Taste. Cambridge: Harvard University Press.

Delli Carpini, M.; S. Keeter (1996): What Americans Know about Politics and Why It Matters. New Heaven: Yale University Press.

Edelman, M. (1988): Constructing the political spectacle. Xicago: University of Chicago Press.

Gamson, W. (1992): Talking Politics. Cambridge: Cambridge Universtiy Press.

Hall, S. (1994): "Reflections upon the Encoding/Decoding Model: An Interview with Stuart Hall", a Cruz, J.; J. Lewis (eds.): Reading, Viewing, Listening. Boulder: Westview, p. 253-274.

Heide, M. (1995): Television, Culture and Women's Lives; thirtysomething and the Contradictions of Gender. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Iyengar, S. (1991): Is Anyone Responsible?. Xicago: University of Chicago Press.

Jensen, K. B. (1991): "Reception analysis: mass communication as the social production of meaning", a Qualitative Methodologies For Mass Communication Research. Londres: Routledge.

Jhally, S.; J. Lewis (1992): Enlightened Racism: The Cosby Show, Audiences, and the Myth of the American Dream. Boulder: Westview.

McCombs, M.; Danielian i W. Wanta (1995): "Issues in the News and the Public Agenda", a Salmon, C.; T. Glasser (eds.): Public Opinion and the Communication of Consent. Nova York: Guilford Press.

McKinley, E. G. (1997): Beverley Hills, 90210: Television, Gender, and Identity. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Neuman, W.R.; M. R. Just i A. N. Crigler (1992): Common Knowledge. Xicago: University of Chicago Press.

Page, B.; R. Shapiro (1992): The Rational Public. Xicago: University of Chicago Press.

Philo, G. (1990): Seeing and Believing: The Influence of Television. Londres: Routledge.

Press, A. (1991): Women Watching Television. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Raboy, M.; B. Abramson, S. Prouix i R. Welters (2001): "Media Policy, Audience and Social Demand", a Television and New Media 2:2, p. 95-115.

Signorielli, N.; M. Morgan (1990): Cultivation Analysis. Califòrnia: Sage.

Stromer-Galley, J.; E. Schiappa (1998): "The Argumentative Burdens of Audience Conjectures: Audience Research in Popular Culture Criticism", a Communication Theory (81), p. 27-62.