Si la sorpresa, l'absència total de qualsevol mena d'alarma o de pressentiment, són circumstàncies que sempre fan més difícil d'acceptar la desaparició d'una persona, en el cas de Daniel Jones la notícia va ser tan inesperada, tan absurda, que després d'una setmana em continua semblant falsa.

Feia uns deu anys que ens coneixíem, però no ens vam començar a tractar fins al 2003, quan jo vaig accedir al càrrec de redactor en cap de "Trípodos" i ell va passar a formar part del Consell de Redacció de la revista. Vam congeniar molt de pressa. Parlàvem sovint del món universitari, dels mitjans de comunicació, de la política, dels canvis que havia viscut aquest país, que li era encara més propi que la seva Argentina natal i que ell tan bé va conèixer. I justament perquè se sentia part del país i volia que fos millor del que és, no va deixar mai d'expressar el que pensava de tot allò que li semblava mal encaminat, poc transparent o decididament indigne. Aviat ens vam descobrir més d'una afinitat, i en les poques ocasions en què els nostres punts de vista no eren del tot coincidents, el respecte mutu, les ganes d'escoltar les raons de l'altre i, en definitiva, la sòlida confiança que s'havia establert entre nosaltres feien de les nostres converses un intercanvi feliç.

Daniel Jones era una persona radicalment honesta, una d'aquelles escasses persones que no amaguen mai segones intencions. També era un treballador incansable i molt rigorós, i en tot el que feia mostrava una humilitat poc freqüent en un home de la seva categoria professional. La contundència amb què, precisament pel seu caràcter noble, manifestava de vegades algunes opinions podria fer que els que el coneixien poc li neguessin aquesta virtut que ara reclamo per a ell, però durant els anys que va treballar al meu costat a la redacció de "Trípodos" sempre em va sorprendre l'excel·lent disposició amb què va complir tot el que li demanava. Recordo en particular una ocasió en què vaig decidir publicar un article que ell no acabava de trobar adequat i, quan vaig anar-lo a veure per explicar-li les meves raons, em va dir que jo no li havia de donar explicacions sobre el que feia. M'ho deia un home amb un currículum acadèmic molt més extens que el meu i del qual jo disposava sempre que em convenia per resoldre els problemes que es presenten a última hora a totes les revistes.

Com deia al començament, la mort de Daniel Jones em va agafar per sorpresa. No sabia que estava malalt, ningú m'havia dit que l'havien hospitalitzat. Ens havíem vist uns dies abans al despatx que compartíem a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, i el vaig trobar com sempre ple d'energia. Res em podia fer pensar que era l'última vegada que hi parlaria. Sempre que ens vèiem, a tots dos se'ns il·luminava la cara: es notava que ens apreciàvem i, encara que tinguéssim pressa, no trobàvem mai el moment de tallar la conversa.

A pesar de tot el que ens unia, la nostra relació va tenir sempre un punt de distant, com inexplicablement passa amb algunes de les persones que més afecte ens inspiren en aquesta vida. Em sap greu no haver tingut ocasió de fer-li una abraçada i dir-li que l'estimava tant en l'esfera personal com ell sabia que l'admirava en la professional.