Llàstima que ens hagis deixat, perquè encara havies d'escriure -i viure- molt més.

Vaig conèixer al Daniel E. Jones com a alumne, els primers anys que vaig començar a donar classes a la UAB, ja fa més de vint anys. Tot i ser un estudiant jove, ja era madur: havia llegit força, tenia criteri, sabia argumentar i discutir, educadament i amb una gestualitat facial que expressaven prou bé les complicitats i les discrepàncies.

Després vam ser molts anys excel·lents companys al Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la mateixa universitat, d'on hauria d'haver estat professor titular abans d'acabar a la Universitat Ramon Llull, si no fos per certa burocràcia administrativa de la mà del comportament mesquí de certs col·legues mediocres.

Tan se val, perquè ell a l'Autònoma -que se l'estimava- com a Blanquerna va ser no només un professor rigorós (que en sabia i es dedicava als alumnes), sinó sobretot un estudiós i un investigador com cal. Afortunadament, de la seva professionalitat acadèmica i del seu saber estar es van aprofitar no poques institucions universitàries i de recerca catalanes, espanyoles i llatinoamericanes.

I, sobretot, amb ell vam aprendre tot i totes aquells/es que el coneixement de la comunicació ha estat una de les passions de conversa, de cerca i de recerca. S'engrescava parlant del nostre camp d'estudi i de dedicació, però també de política, alhora que disseccionava amb finesa els articulistes (fossin o no col·legues nostres), alhora que acostumava a donar-te (o preguntar-te) detalls personals per tal de poder contextualitzar millor els arguments del autors.

Sempre em va sembla que era tan curiós -condició sine qua non per qualsevol acadèmic i professional del nostre ram- com reservat. Probablement tots dos ens hagués agradat interrogar-nos mútuament d'aquelles coses més personals, però en aquests cas semblaven dos 'professors anglesos' un xic tossuts (ell d'ascendència i jo per simpatia). Fos com fos, tal vegada a tots dos ja ens anava bé preservar si no allò privat, àmbit del qual en parlaven, sí de l'íntim (terreny vedat).

Aquests àmbits no eren pas territoris menors en el nostre cas, no només perquè formen part de l'esfera quotidiana de la comunicació, sinó perquè pertanyen també a l'univers del passat. Perquè tots dos erem historiadors de la comunicació social i del periodisme. Jo en un sentit tout court, atès que és el meu principal camp docent i investigador; i el Daniel, perquè a més d'alguns estudis també en aquesta orientació, s'ocupava alhora de l'evolució de les estructures comunicatives, els subjectes i dels autors de referència de la comunicació al nostre/s país/països (llatins a banda i banda de l'Atlàntic).

Des de que sóc a la Universitat de València (2000) ens havíem vist poc, llevat d'algunes jornades. Tanmateix, sempre va ser un retrobament molt agradable. En el darrer mig any, però, ens vam comunicar bastant, especialment a través del correu electrònic. Va ser arran de l'encàrrec que li vaig fer com a coordinador d'un monogràfic de la revista Treballs de comunicació, de la Societat Catalana de Comunicació (IEC), sobre "La recerca en comunicació en el País València".

Segurament ha estat un dels seus darrers textos -dic un, perquè el Daniel era prolífic i de ben segur que estava escrivint alguns articles en paral·lel. Tot i ser un tema que ell coneixia com ningú, "les tesis de comunicació", primer es va resistir a fer-ho, perquè anava atrafegat i ara feia un temps que estava dedicat a d'altres assumptes. La insistència i l'amistat van ajudar a que, finalment, acceptés d'escriue'l-ho. I ho va fer amb tal entusiasme que el petit estudi d'una dotzena de planes inicials es va transformar en una investigació tres vegades més extensa.

De primer, vaig tenir por de poder-ho encabir si no es retallava, però de seguida ens vam posar d'acord d'intentar convèncer a l'amiga comuna Maria Corominas, presidenta de la SCC, de no escorçar-lo, atesa la seva interessant informació i vàlua. Em vaig comprometre a defensar-lo íntegrament i, afortunadament, així ha estat acceptat. Per tant...

Daniel, el teu article sortirà íntegra, com et mereixes i ens mereixem els teus amics, els teus lectors. Gràcies de nou. Per l'amistat i per ser com eres. Una abraçada i fins després.