Vaig conèixer el Daniel E. Jones la tardor de 1994. Jo acabava de llicenciar-me en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig tenir la sort d'entrar a formar part de l'equip d'investigació del Miquel de Moragas i Spà, amb el Bernat López, la Maria Corominas, el Daniel.

Era l'època en què vaig començar el Doctorat i vaig tenir-lo de professor. Un dia, mirant com em corregia un text per a l'assignatura, li vaig preguntar:

- Per què corregeixes sempre en blau, en color blau, que quasi no es veu, quan la majoria ho fa en vermell?

Ell em va mirar, sorprès per la pregunta, però tenint molt clara la resposta que em donaria a continuació:

- Ja fa molt de temps que ho faig així. És que no vull espantar els alumnes...

I va ser llavors quan vaig ser conscient, per primera vegada, de la minuciositat de les seves observacions, les crítiques constructives, les esmenes i el temps que dedicava a ajudar-te a millorar en el teu treball.

L'any 1995, ell havia d'intervenir en un congrés i em va demanar si podia fer una sessió als seus alumnes sobre el procés de transició de la televisió a Europa Central i Oriental. Era un tema que jo estava treballant per a una recerca i vaig acceptar el repte. Per a mi, era la primera oportunitat que m'ofereien per fer una classe a la universitat. Durant aquella sessió intensa vaig adonar-me que la docència no era pas la meva vocació. Crec que per ser professor cal un cert esperit innat, que jo no tenia. I, en canvi, sí que es percebia a les classes amb el Daniel.

Més tard vam anar coincidint professionalment en diversos projectes. Vaig col·laborar en l'edició del llibre Esport i mitjans de comunicació a Catalunya, del qual ell en va ser l'editor. Recordo especialment les converses per sol·licitar uns projectes d'I+D i el Grup Consolidat de Recerca "Grup d'Estudis Internacionals de Televisió", i del qual ell sempre en va formar part. I també em ve a la memòria tot el debat, reunions i feina de gestació per a fer realitat l'Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB), que el desembre passat va celebrar els seus primers deu anys d'existència.

Des de l'InCom-UAB vam heredar la línia de treball sobre la recerca en comunicació a Catalunya i el recull de tesis doctorals que el Daniel havia iniciat durant els anys noranta, amb recerca individual i d'equip.

Entre les anècdotes que hem viscut en recordo una que voldria destacar avui, precisament en aquest context en el qual ens trobem, aquí, a la Universitat Ramon Llull.

Quan es preparava per les oposicions de titular a la Universitat Ramon Llull em va dir un dia tot preocupat: "Marta: em demanen que presenti TOTA la meva producció científica, el dia de les oposicions. Però això és impossible! Jo ja fa anys i anys que cada mes participo en revistes acadèmiques, aquí i a l'estranger. Per treure de casa tota la meva bibliografia, participació en llibres i articles en revistes necessitaria un tràiler sencer! No sé pas com m'ho faré..."

Ell va aprovar les oposicions, però sempre em va quedar la curiositat de saber què va acabar presentant. Segur que amb una petita part el tribunal en va tenir prou.

Tots segur que recordem moments i converses que hem viscut amb el Daniel.

M'alegra que per il·lustrar el monogràfic d'homenatge a Trípodos que es presenta avui s'hagi escollit aquesta fotografia de la portada. Crec que és un gest, era un gest, molt propi d'ell. I ho dic plenament conscient, perquè vaig ser jo l'autora de plasmar aquesta instantània que teniu entre les mans.

Fou a Sitges, un vespre del mes de gener de 2003. Volíem fer un sopar perquè la investigadora Isabel Fernández marxava uns mesos a treballar a Madrid. Com que volíem que el Daniel vingués, si l'organitzàvem a Barcelona segurament ell ens diria que no, "perquè no tenia cotxe per tornar a casa" (una frase recorrent en ell), així que vam decidir desplaçar-nos a Sitges per sopar. Ell va triar el local: una pizzeria cèntrica on sabia que ens sentiríem còmodes i podríem xerrar de gust.

Aquell dia, per sort, vaig agafar la càmera fotogràfica. Una petita decisió que ens permet tenir un record d'un moment entrenyable, a la memòria i també en paper. Em satisfà poder compartir aquestes imatges d'un Daniel relaxat, entre amics, entre tots nosaltres.



Unes gotes al fons del mar

A Daniel E. Jones,
Amic i mestre

1 d'abril de 2007.

La mar s'ha llevat tèrbola i
ens ha omplert de llàgrimes
els ulls.
No acabo d'entrendre com
ha pogut passar.
Ja diuen que no sempre
es pot trobar una explicació
lògica, als fets.

Amb el pas dels mesos
les aigües s'han calmat.
Segueixes present
en les nostres converses,
amb la teva obra i,
sobretot, amb tot el que
ens has ensenyat.

Avui torna a ploure.
Segur que també estàs sentint
el so relaxat de les gotes
quan es dilueixen
al fons de la mar.
Aquesta mar,
que veies des de casa teva i
que tant et va atreure i enamorar.

Marta Civil i Serra
Sabadell, 2 d'abril de 2007-17 d'abril de 2008