La mort de'n Daniel s'ha produït com era ell: discreta però amb molta repercussió entre la molta gent que l'hem tractat els darrers vint-i-cinc anys. Perquè ell no feia ostentació dels seus coneixements: no famfarronejava, però els seus textos eren llegits per la profusió de dades que els feien imprescindibles, i no exigia tribunes on explicar-se, però quan algú se li acostava per demanar-li informació o consell sempre hi era.

Des que ens vam conèixer estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació (com es deia llavors) de la UAB no havíem deixat de mantenir-nos en contacte, per molt que les circumstàncies laborals ens havien distanciat físicament. Periòdicament ens vèiem i ens posàvem al dia sobre el que feiem i deixaven de fer, de com veiem els estudis de comunicació, com veiem el paisatge comunicatiu,... en definitiva, de tot allò que constituïa la seva passió.

Perquè era un apassionat del que feia, i meticulós fins a límits insospitats, la qual cosa era una garantia quan li passaves un paper per saber la seva opinió, o quan li tornaves un altre, escrit per ell i del que volia saber què en pensava un col.lega.

Sincerament, la seva mort és una gran pèrdua per a tota la comunitat d'estudiosos de la comunicació. I per als qui el tractavem personalment, encara més. Jo ja l'he començat a trobar a faltar.