Vaig conèixer en Daniel al Febrer de 1992, en aquella època jo estava estudiant i vaig començar a treballar en el Centre de la Investigació de la Comunicació (CEDIC), sota les seves ordres. Bé, és una forma de parlar ja que qualsevol cosa que es feia era sempre sota una acurada explicació d'en Daniel. De la seva mà vaig aprendre molt, moltíssim. Poc a poc es va anar consolidant una relació d'amistat forta, sincera i noble. D'ell vaig aprendre a estimar la Comunicació, a ser meticulós i estimar la feina, la feina ben feta.

En el decurs d'aquesta anys varem col·laborar junts en infinitat de projectes: llibres, articles, conferències… Ell va estar sempre molt present en tot el que feia, i sempre he tingut present el seu record en la majoria de les meves accions. Intentar explicar en poques paraules que representava és difícil, per no dir impossible. Només puc dir que en la meva meva mai he conegut una persona tant honesta, treballadora i, conseqüent, quelcom molt difícil avui en dia.

La vida ens va separar professionalment, però sempre buscàvem moments per repassar textos mutus, compartir vivències, encara ressona al meu cap "Jaumet, no, mira, releelo. Yo creo que si cambias esto..". Em vaig assabentar de la seva mort per una trucada, aquell dia vaig plorar amargament, com feia temps que no ho feia. A l'arribar a casa, la meva filla de 4 anys em va preguntar que em passava, mai m'havia vist Aixa, li vaig dir que havia mort un amic del pare, un dels seus millors amics, ella em va abraçar, i li vaig dir que sobre tot havia mort un home bo.

Daniel allá donde estes, gracias, de corazón gracias. Somos muchos los que estamos en deuda contigo. Ens hem queda't orfes...