Els conceptes de medi ambient i de desenvolupament sostenible avui dia formen part del patrimoni popular i estan íntimament lligats al discurs científic, conservacionista i ecologista que s'ha anat instaurant gradualment a la nostra societat des dels anys setanta del segle XX. Qualsevol política actual que es basi realment en el progrés i la qualitat de vida de la ciutadania incorpora criteris relacionats amb el desenvolupament sostenible dels recursos naturals, de la gestió energètica, de l'ecologia urbana o del planejament territorial, entre d'altres.

Serem capaços d'arribar a construir un model de desenvolupament que no comprometi el futur de la vida sobre el nostre planeta? Aquest és el repte que tenim plantejat, i per això defensem el desenvolupament sostenible, però el problema que cal resoldre no està circumscrit exclusivament al medi ambient. Estem creant un món més just, o no? Estem permetent a les diferents civilitzacions que poblen la Terra que puguin sobreviure, evolucionar i incorporar-se a un procés de col·laboració que faci viable aquest món més solidari a què aspirem? És clar que no! No només no ho estem fent, sinó que probablement ens allunyem cada vegada.

La nostra manera de fer política, el nostre model econòmic, els nostres criteris socials i fins i tot els nostres valors culturals divergeixen ostensiblement de l'equilibri necessari entre el poder i el saber. En la nostra societat prevalen els criteris de la força econòmica i/o política sobre els del coneixement, alhora que s'impedeix que neixi i evolucioni l'esperit crític de la societat. Per això, és indispensable que lluitem per un altre desenvolupament sostenible: el que permeti una estreta col·laboració del saber amb el poder.

Se'ns imposa un model econòmic basat en el consum exacerbat i en el comerç injust, en contínua fugida cap endavant i cap a un futur incert per a la majoria; l'abisme entre els països rics i els desfavorits es fa més gran, sense que aparentment a gairebé ningú amb poder li preocupi corregir els excessos dels primers enfront de la impotència dels segons.

Avui dia s'imposa, a més del pensament únic, la cultura de l'efímer i la cultura de la redundància. És el que el sociòleg francès Pierre Bourdieu defineix com "la circulació circular de la informació", alhora que denuncia la irrupció del fast thinking a les nostres vides com a contaminació del món audiovisual, un missatge ràpid i superficial que -com el fast food en el cas de l'elecció del que mengem- ens impedeix pensar, reflexionar i escollir, i, per tant, impedeix que generem autèntica cultura. D'aquesta manera, a més, s'afavoreix l'exclusió social des d'un punt de vista cultural: tots aquells que utilitzen la televisió com a font primordial de la seva formació cultural continuada -que, com sabem, són majoria en la nostra societat- queden molt limitats per poder desenvolupar una cultura pròpia i, sobretot, crítica.

Com a resultat, no solament no som capaços de construir un món més just, sinó que cada vegada el fem més injust, i possiblement la causa radica en el fet que no sabem com desenvolupar d'una forma sostenible un equilibri adequat entre el saber i el poder. En aquest context, sembla indispensable poder reflexionar sobre quin món estem construint, des del punt de vista mediambiental i, en general, de l'accés al coneixement.

En aquest context, la generació d'idees i l'aprofitament de les oportunitats que aquestes impulsen són conceptes estretament entrellaçats. Però l'emergència d'aquestes idees i la utilització d'aquestes oportunitats només poden existir i desenvolupar-se en el marc d'una ciutadania preparada i coneixedora dels diferents rumbs que ens pot aportar el coneixement que sorgeix de les noves aplicacions científiques i tecnològiques que es produeixen en la nostra societat i economia.

"La democràcia és necessària, però no suficient". És una frase d'un filòsof una mica oblidat avui dia, Bertrand Russell. Si no es desenvolupa l'indispensable esperit crític d'una societat -per a la qual cosa és indispensable afavorir l'educació i la cultura-, la nostra democràcia serà incompleta. Per a això, s'ha de produir una nova aliança o una nova correlació entre el saber i el poder. La cultura -una única cultura en què naturalment s'hi ha d'incloure les ciències- o, millor, les capacitats culturals generadores d'idees són les que tradicionalment han facilitat els canvis i l'adaptació a les noves condicions socioeconòmiques, però la realitat és que no disposem ni del temps ni dels mètodes pedagògics necessaris per digerir i integrar els avenços científics i tecnològics a mesura que es van gestant.

Hi ha qui ja s'ha referit en termes de "tirania" a la velocitat absoluta de la "bomba informàtica" impulsora d'innovació tecnològica i econòmica. Alhora, es fa més gran la distància entre el progrés de la ciència i l'aplicació d'uns resultats de manera pertinent i vàlida per a la millora social. Gran part d'aquesta distància es deu al desfasament entre el ritme del canvi científic i tecnològic i la inèrcia de les institucions polítiques, econòmiques i socioculturals davant d'aquesta evolució. Com podem iniciar el segle XXI amb una filosofia política del segle XVIII, amb unes institucions polítiques del segle XIX i amb un procés de decisió aparentment democràtic però concebut per a un món que només existeix en els manuals de dret constitucional i de dret internacional i en què el poder no respecta el saber i en què el saber amb prou feines aconsegueix influir en el poder?

Per afrontar els desafiaments -aquí només esbossats en alguns aspectes- del segle XXI és necessari redreçar una nova democràcia, una de les condicions fonamentals de la qual és la redefinició de les relacions entre el saber i el poder.

L'absència d'un consens sobre els valors culturals i els ètics afavoreix, per exemple, l'ús de la ciència i de la tecnologia d'una forma exacerbada per a la productivitat i el profit -fet que en gran part és lògic. Tanmateix, d'aquesta manera no es fa altra cosa que consolidar encara més la primacia i la retroalimentació de la força intrínseca del poder i es marginen altres atribucions com la solidaritat o la democratització del saber.

Per això no és estrany observar que bona part dels nostres dirigents són poc sensibles a desenvolupar la preocupació per millorar la utilització dels recursos que ens ofereixen la ciència i la tecnologia com a poderosos instruments de canvi. En realitat, al llarg de la història s'ha pogut comprovar una vegada i una altra que el poder tem el saber, per això el margina sempre que és possible i per això les societats que coneixem tendeixen a la uniformització de la mediocritat, procés en què els mitjans de comunicació juguen un paper pervers i molt poc analitzat amb deteniment.

En aquest context, cal intentar elaborar una nova convenció interdisciplinària de la política, de l'economia, de la comunicació i de la cultura basada en la complementarietat entre el poder i el saber, i en un desenvolupament sostenible d'ambdós. El medi ambient ha estat el punt de partida... Ara és tot el model de la nostra societat el que está en joc!