Poc abans de les 23h. del 17 de maig, el FC va ser proclamat guanyador de la European Champions League de la UEFA davant de més de 80.000 persones i d'una audiència global estimada en més de 150 milions. Els aficionats del Barça van seguir l'acte en directe a tot el món a través del satèl·lit, o bé van seguir l'acció minut a minut en línia, mentre altres el van escoltar a través de la ràdio i mirant la televisió simultàniament.

Durant poc menys de noranta minuts, milions de vides es van concentrar a l'estadi de França, on els protagonistes eren una mescla multinacional de brasilers, holandesos, portuguesos, francesos, suïssos, alemanys, etc. jugant als equips anglès i català. Per descomptat, l'espectacle va ser global, però també local. Aquest va ser l'esdeveniment mediàtic que va ubicar el FC Barcelona com a un recurs en tant que contingut per als mitjans de comunicació però també com a mediador per a la comunicació col·lectiva.

A l'origen, l'esdeveniment futbolístic era un contingut per als mitjans de comunicació, aconseguint audiències de televisió massives, generant activitat en xarxa i via telèfon mòbil, venent diaris i, com no, gran varietat de productes mediàtics spin-off.

Mentre la funció del FC Barcelona com a proveïdor de continguts per als mitjans és evident, el club també es pot considerar com a mediador per a la comunicació. Potser molt més que altres clubs, el Barça posseeix una gran càrrega simbòlica que comunica molt més enllà que missatges esportius. L'emblema del club n'és un exemple clar, combinant les senyeres de Catalunya, Sant Jordi (patró de Catalunya) i els famosos colors "blaugrana" (blau i granat) del club.

Tal com explica Salvador Duch (2004) (1), durant la repressió que va patir Catalunya sota la dictadura de Franco, es va intensificar la representació del club com a representant dels ciutadans catalans. Durant el que l'autor considera una guerra freda entre Madrid i Barcelona, el Camp Nou va esdevenir un camp de batalla simbòlic per a les dues identitats en competició. L'estadi es va convertir en un espai de comunicació on la llengua catalana es podia parlar malgrat ésser prohibida, on els símbols catalans s'exposaven desafiants, es cantaven cançons tradicionals i les senyeres onejaven ben amunt.

Tots aquests símbols es combinaven a l'estadi en un procediment ritual que és essencial en la construcció de la identitat del seguidor del club. El ritual pot començar molt abans de l'inici del partit (lluint els colors de l'equip, preparant-se per a anar a l'estadi, trobant-se amb altres aficionats), seient envoltat d'altres socis del club, posant-se dret per cantar l'himne, aclamant els jugadors quan els seus noms són llegits, cantant determinades cançons a diferents moments del partit...

Tant la idea del FC Barcelona com a recurs informatiu per als mitjans com la idea del club com a mediador que afavoreix la comunicació col·lectiva estan, per descomptat, interrelacionades.

Una consideració final és la gran capacitat del FC Barcelona per facilitar la comunicació entre grups de gent i possibilitar la integració social. Destaca especialment la importància del Barça per a la integració d'immigrants de diferents llocs d'Espanya que van arribar a Catalunya en busca de treball durant els anys 50 i 60, i que sembla repetir-se amb la nova arribada d'immigrants en augment des de diverses cultures.

El FC Barcelona és més que una organització esportiva i més que una font d'informació per als mitjans, és una combinació complexa de símbols i rituals amb un significat configurat durant anys que contribueix a la construcció de les identitats individuals i col·lectives.



(1) SALVADOR, Jordi Josep: "Futbol, metàfora d'una guerra freda, un estudi antropològic del Barça". Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social (Universitat Rovira i Virgili), 2004. Enllaç.