De la mà del CCCB i l’Arts Santa Mònica, Martí Peran presenta una visita especial a l’exposició After Architecture. Tipologies del després, com a darrera evening lecture del màster Metropolis ’09, el passat 26 de juny.
L’acte va tenir lloc a l’Arts Santa Mònica on fins el 6 de setembre hi ha ubicada l’exposició “Després de l’Arquitectura”, que el professor de Teoria de l’Art de la UB, Martí Peran, ha organitzat al voltant de quatre
tipologies del després: el Dors, l’Interior, l’Entorn i l’Enderroc. Aquestes quatre tipologies, segons Peran, responen en certa manera a una tendència de l’Art Contemporani de fixar-se en l’arquitectura, l’urbanisme, l’espai públic, la
city idea, però buscant-ne una dimensió que no pari atenció en la
construcció com a fet principal. D’alguna manera inspirat per l’escriptor turc Orthan Pamuk, el qual en la seva joventut havia volgut ésser arquitecte però havia desistit temptat per l’escriptura, Peran va iniciar la seva argumentació dient que havia enfocat l’exposició buscant fer un exercici de “deconstrucció” de les diferents realitats que rodegen l’arquitectura.
Segons Peran, l’art contemporani s’encarrega de contrastar els resultats de l’arquitectura, revisant les expectatives prèvies a la realització d’una obra, per avaluar si l’esdevenir de l’objecte és efectiu o afinat amb aquestes expectatives o pressuposicions. En aquest sentit les quatre tipologies tenen la intenció en primer lloc de reconèixer el tipus de narrativa o ideologia que hi ha en el
dors de l’arquitectura. Després, mirant l’
interior es busca com el dia a dia la impregna i així la modifica. Seguidament, a partir de l’
entorn també s’observa com des de l’àmbit de l’administració pública (carrers, planificació urbana...) s’afecten els edificis; i finalment s’indaga sobre el fet de l’
enderroc, entenent-lo, en paraules de Peran, com
“l’últim horitzó de l’arquitectura”. En aquest aspecte, així com per l’imaginari renaixentista, les ruïnes clàssiques són un símbol cultures que desapareixen per tornar-se a fondre amb la natura, actualment, la demolició en llocs com Nova York passa a prendre el protagonisme a la mateixa construcció, va afirmar el curador. De tal manera, l’acte es va convertir en una visita guiada de luxe, de la mà del creador de l’exposició.
La primera peça del recorregut va consistir en una austera maqueta de Vangelis Vlahos, de l’ambaixada dels Estats Units a Atenes, obra de Gropius i símbol ja clàssic de la modernitat. La maqueta difereix de l’edifici al qual representa en un punt, un arc metàl·lic que està situat a la vora de l’edificació en miniatura, simulant la trajectòria de les bombes i atacs que el grup “17 de Novembre” va dirigir-hi durant el 1996. La maqueta, doncs, afegeix a l’objecte primigeni una semàntica contextual nova. Tammateix, dins de la tipologia dels Dorsos de l’Arquitectura també destaquen dues aportacions de Xavier Arenós, les quals simulen els dissenys i les maquetes d’un cinema i un pavelló poliesportiu segons els preceptes anarquistes dels anys 30 a Catalunya, fent confluir imaginàriament els ideals del GATPAC amb l’anarquisme de l’època. D’altres autors dins aquesta tipologia són Terence Gower, amb un audiovisual que recrea una urbanització ideada pel magnat Joseph. H Hirschhorn, i Pia Rönicke que posa en relació a Constant i Le Corbusier amb un altre audiovisual amb matisos de crítica social.
Dins l’àmbit anomenat Entorn de l’Arquitectura sobresurt per la seva presència l’aportació anomenada
Avenida Ixtapaluca de Jordi Colomer. Mitjançant una projecció audiovisual a la sala gran de l’exposició, l’observador pot contemplar una visió de la realitat suburbial d’aquest municipi mexicà, un dels més grans d’Amèrica Llatina. Des d’un helicòpter es pot contemplar una vista aèria d’un gran complex residencial aparentment homogeni, però que a mesura que la càmera va apropant-se es converteix en una amalgama de cases amb diferències múltiples. Segons Peran, el rellevant és entreveure com
“l’arquitectura es transforma a través de com la gent que hi viu la parasita”. Dins la sèrie de l’Entorn també trobem creacions d’Alexánder Apostol, Tim Etchells, Laurent Malone i Dennis Adams, i a la vegada, la peça més antiga de l’exposició (1969-71), una obra de Didier Bay consistent en un seguit de fotografies realitzades des de les finestres de l’apartament on visqué de petit, en una combinació de
voyeurisme i retorn a un escenari que li porta records intensos i dolorosos.
Sens dubte, la mirada sobre l’Enderroc esdevé un dels punts més crus de l’exposició. S’hi troben obres que en general mostren aspectes decadents de la civilització a través de la demolició, com és el cas de la sèrie de fotografies de Chris Mottalini sobre l’enderrocament d’edificacions que anys ençà havien estat modèliques i símbol de modernitat, o les guies de Lara Almarcegui, que representen les zones enderrocades de les ciutats com a
“zones temporalment autònomes, alliberades del sistema productiu”. Dins d’aquest capítol destaquen especialment els treballs de Clay Ketter sobre els efectes devastadors de l’huracà Katrina als EUA, i també la proposta de Jan Tichy, no tant per la peça en sí, com pel seu simbolisme, en referència a la permanent destrucció d’infraestructures i edificis per part de l’Estat d’Israel en territoris palestins.
Els motius referents a l’Interior de l’Arquitectura estan representats per obres de Gregor Graf, Mounir Fatmi, Heidrun Holzfeind i Xavier Monteys, essent la d’aquest, l’última proposta de l’accelerat recorregut que Peran va improvitzar. Monteys proposa una dimensió aparentment no planificada, no visible o suposadament transgressora amb els principis funcionals bàsics d’una construcció ben dissenyada: l’habitació secreta. A través d’un armari, Peran va convidar als assistents a travessar la paret, talment com Audrey Hepburn a
How to Steel a Million de Billy Wyler, per arribar en aquest cas a una habitació secreta decorada com una biblioteca on hi havia una televisió reproduint els minuts inicials d’aquesta pel·lícula. Així, segons Peran, una habitació d’aquestes és
“la màxima expressió dels processos de bricolatge complet que pot créixer a l’Interior després de l’arquitectura”. 
