El CCCB dedica una sessió del seu cicle sobre ciutats d’Orient Mitjà a Dubai amb una conferència de Cristopher Davidson, autor de Dubai. The Vulnerability of Success, el passat 11 de Juny.
De la mà de Fred Halliday (professor de recerca ICREA a l'IBEI), el CCCB porta ja quatre anys celebrant aquest cicle amb una concorreguda assistència en cada ocasió. Després d’haver revisat la situació de ciutats com Beirut, Bagdad, Tel Aviv o Teheran, aquest mes de juny ha arribat l’hora de Dubai, referent urbanístic mundial i ciutat luxosa i contradictòria per excel·lència.
Halliday va presentar l’acte tot introduint un fragment del documental Slumdogs & Millionaires, una colpidora prova de les condicions paraesclavistes que Dubai significa per a centenars de treballadors immigrants provinents del continent asiàtic (hindús i pakistanesos majoritàriament). Seguidament, ell mateix es va encarregar de destapar, abans de donar pas al conferenciant, una sèrie de mites que envolten aquesta ciutat del sud del Golf Pèrsic. Segons Halliday, l’emirat de Dubai és una dictadura suau que segueix el model de Singapur. Per començar, Dubai no està al desert, sinó que sempre ha format part d’una tipologia de ciutats marítimes de la península aràbiga, amb molta activitat comercial tant amb països de la zona com d’altres d’Orient llunyà. No és una ciutat sorgida del no res, però a dia d’avui, s’han destruït gairebé tots els barris dels antics comerciants. Tanmateix, existeix el mite de Dubai com La Ciutat Moderna, amb grans gratacels, centre turístic de luxe, inversions empresarials d’alta tecnologia... Però Halliday considera que “no podem parlar de Dubai com una ciutat del futur”, més aviat és una d’aquelles “ciutats sense ànima”, que com no podia ser d’una altra manera, la crisi ha acabat desemmascarant.
Christopher Davidson va començar la seva comunicació fent un repàs de la història recent de Dubai. Al segle XIX era un lloc petit entre grans veïns, relativament beneficiat geogràficament i amb l’ajut extern d’un imperialisme britànic que lluny de voler incorporar militarment i política el país, sí que va exercir una influència directa per a la captació de líders locals i així protegir les seves rutes comercials. De fet, Dubai històricament sempre ha tingut molta immigració: iraniana, libanesa, de Bahrein… Es podria dir que aquesta és una de les poques característiques que continuen vigents en aquest membre actual dels Emirats Àrabs Units. Segons Davidson, és a partir de la dècada dels noranta quan Dubai experimenta l’inici del boom econòmic, precisament amb l’arribada al poder del Sheik Mohammed bin Rashid, fill del governant anterior, després d’una controvertida pugna entre germans. L’estratègia econòmica resultant van ser l’impuls de les free zones, àrees de planificació urbana destinades a sectors econòmics especialitzats i lliures d’impostos, cosa que va propiciar una accelerada instal·lació d’inversions estrangeres. Els paradigmes d’aquestes zones lliures de taxes són la Internet City i la Media City, en les que s’hi van establir empreses que després van provocar l’aparició d’allò conegut com la Dubai Knowledge Village. També es van crear zones lliures per a la indústria mèdica, la qual en part ha ajudat a potenciar un dels grans negocis de la ciutat: el turisme de luxe. Davidson va destacar, sota la sopresa escèptica dels assistents, que fins i tot també hi ha una “charity zone destinada a l’assentament d’ONGs que actuïn a la zona”.
La situació política és semblant a la resta de països d’Orient Mitjà, va continuar explicant Davidson amenament. Consisteix en una “forta personalització d’un líder carismàtic que sovint és esportista o poeta, per exemple, cosa que el connecta directament amb la gent” i que a Dubai s’exemplifica amb el fet que el sheikh Mohammed va ser un dels primers “polítics” que va tenir una web pròpia, des de la qual contesta tots els missatges amb una inusual rapidesa i dedicació. Per altra banda, tot i que Dubai ha estat titllat sovint com un estat dels més liberals de la zona, Davidson va deslegitimar aquesta etiqueta recordant que es tracta d’un país on, a tall d’exemple, les dones encara no tenen la llibertat de decidir amb qui es volen casar. El conferenciant va enllaçar aquesta realitat amb un altre dels aspectes més sorprenents d’aquest emirat, la marcadíssima diferenciació social que hi ha entre els autòctons i els extrangers. En aquest sentit, tot i que hi ha una aparent tendència a la democratització amb la creació d’alguna institució protoparlamentària, realment, la fidelització al règim està garantida a través d’un llarg sistema de subministrament de “privilegis” de tot tipus per als nadius. Aquesta excepcionalitat, segons el professor de la Universitat de Durham, genera una diferencia de drets preocupant respecte la població no dubaiana, la qual és majoritària.
Actualment, però, l’oasi econòmic de Dubai està de cap a caiguda degut a la crisi econòmica. La bombolla immobiliària, un dels sectors més importants, està descendint en ràtios del 50-60%. Un indicador clau per veure això és el descens de la població, ja que la majoria dels habitants de Dubai són estrangers, tal i com s’ha dit abans, que hi resideixen per motius laborals. En aquest sentit, l’aparent liberalització del país està retrocedint, fins al punt que “està prohibit expressar qualsevol tipus negativitat cap a la situació econòmica a nivell mediàtic” . El descens del preu del petroli i la crisi financera mundial estan esvaint el miratge de Dubai. Actualment el futur d’aquesta ciutat és incert, i sembla que fins i tot Abu Dhabi té dubtes en seguir invertint-hi. Segons Davidson un dels problemes principals d’aquesta zona és l’avarícia humana que s’hi concentra, cosa que Halliday va subratllar, ja al final de l’acte, recordant també el factor de la megalomania associada a les personalitats amb tant de poder que regeixen països com Dubai.
